Som als anys seixanta. En fa quatre que una família —pare, mare i tres fills petits— viu en una granja remota del departament francès del Cantal. El treball és dur, intens, potser gratificant. L'entorn natural és poc menys que meravellós per a qui vulgui gaudir-ne. Isabelle, Claire i Gilles, els fills, hi creixen feliços, despreocupats. Però un drama soterrat hi batega: dia rere dia Pierre maltracta la seva dona, que calla i ho tapa tot, incapaç de trobar les paraules per fer-ho saber, incapaç de fugir.
Amb una llengua expressiva i suggeridora, sempre concisa, Marie-Hélène Lafon és capaç de condensar tota una història familiar en poc més de cent pàgines. En tres capítols —1967, 1974, 2021— tres membres de la família parlen del que han vist, del que han viscut, del que han sabut. I és que les paraules tenen el poder de ferir, però sovint també el poder de salvar-nos i revelar la veritat.
«Una història més complexa del que sembla: acaba ressonant dins nostre.» — Le Devoir
